La Mare de Déu de la Serra, El Seu Santuari a Montblanc i Les Germanes Clarisses. Un Triple Vincle Identitari

A Montblanc hi ha un lloc: el Santuari de la Mare de Déu de la Serra, que alberga una imatge gòtica (finals s. XIII- primer quart del s. XIV): la Mare de Déu de la Serra, i on des del segle XIV fins l’any 2008, hi residí una comunitat religiosa de clausura: Les Germanes Clarisses.

El Lloc: El Santuari s’emplaça al capdamunt de la vila, en el seu punt més alt, el cim d’un petit turó conegut

La Virgen de la Sierra, Su Santuario en Montblanc y las Hermanas Clarisas. Un Triple Vínculo Identitario
Vista del Convent de la Serra (s. XIII) des del Pla de Sta. Bàrbara. Imatge de principis s. XX.

antigament com de Santa Maria, on ja hi havia una antiga ermita . “La primera referència històrica del santuari de la Serra es troba en un document del 20 de gener de 1296, en el qual els síndics de Montblanc cedeixen el lloc de Santa Maria de la Serra a la infanta Irene Làscara, perquè s’hi pugui edificar un monestir de monges clarisses, de l’orde franciscana”.

Des del recinte, format pel convent i la seva església (consagrada el 1365), l’antiga casa del capellà i la casa del monger, amb entrada per una plaça empedrada envoltada d’arbres que l’ombregen parcialment, s’obté una vista magnífica sobre la Conca de Barberà, tot donant l’esquena a les muntanyes de Prades (a prou distància com per disfrutar de claror i de força hores de Sol).

Se situa extramurs de la vila, a la seva vessant de ponent. És un lloc fresc i calmós, el vent hi corre ample quan bufa, que és molt sovint. Als montblanquins els hi agrada pujar-hi, no ja tan sols pel Santuari, també a prendre la fresca i encetar el passeig pel camí que en surt i condueix fins al poble veí de l’Espluga de Francolí: l’antic camí que portava del litoral tarragoní a terres lleidatanes. És un lloc tranquil que ofereix tant recolliment com esbarjo als visitants esporàdics però constants que reb: devots, passejants i també mandrosos que s’hi acosten a esvair-se i fer volar la mirada, a Sol i serè.

La seva situació estratègica ha fet que sigués víctima en múltiples ocasions de destruccions i reformes, sovint per conflictes bèlics. Tot i així, i donat el llaç tan fort que ha unit al llarg dels segles el santuari i la seva comunitat religiosa amb la vila i els seus vilatans, ha estat sempre reconstruït i restaurat, amb el retorn a les seves funcions. El Santuari va ser bastit ja en el segle XIV , amb reformes importants al s. XVI, llevat de la capçalera, que fou edificada a finals del s. XVIII. Al seu darrere s’hi obre l’hort del convent, amb un aqüeducte construït a inicis del s. XIX per proveir d’aigua el cenobi i que posteriorment fou cedida a la vila per conduir-hi l’aigua de les muntanyes de Prades.

La Imatge: Segons la llegenda (i no hi ha cap document històric que ho avali) el 1296 la princesa grega Irene de

La Mare de Déu de la Serra, El Seu Santuari a Montblanc i Les Germanes Clarisses. Un Triple Vincle Identitari Dels Montblanquins.
“Mare de Déu de la Serra”. Alabastre policromat. s. XIII-XIV.

Làscaris hi va haver de deixar la talla gòtica de la Verge, forçada per la immovilitat dels bous que arrossegaven el seu carruatge en arribar a aquest paratge, en el seu camí des de Salou fins a Saragossa.

"Virgen Pequeña" (6)
“Virgen Pequeña” (6)

El dit que li manca a la imatge s’explica també a la llegenda com l’únic que en pogué prendre la princesa de la Verge quan finalment reprengué el seu camí. No podem fixar bé la data de la talla doncs aquest fet llegendari coincideix amb la data de cessió de les terres a la comunitat clarissa, el 1296, i la talla gòtica de la verge es data com a molt abans de 1324.

No consta enlloc si la imatge tenia ja aquest nom o el va prendre en arribar a Montblanc, les poques dades històriques consultades es confonen amb les dades aportades per la tradició, un relat catòlic en aquest cas. Tampoc és escrita enlloc la relació d’aquesta imatge amb la que vull entendre que devia ser la verge trobada a la Serra, anomenada pels montblanquins “la verge petita” i que va desaparèixer durant la Guerra Civil espanyola. Provar de trobar raons contrastades o contrastables és caure en una xarxa de creences i explicacions obviades sense cap intenció de ser científiques ni historiogràfiques. El relat s’insereix en l’entramat a través del qual els montblanquins expliquen i justifiquen la seva relació amb la Verge. Entramat que traspassa les barreres, fins i tot, de la religiositat, amb un relat mig mític, mig místic. Aquesta Verge té, i ha tingut, devots beats, devots catòlics i d’altres que no són ni tan sols creients cristians.

Els montblanquins han conservat durant segles una devoció envers la seva patrona que no s’até a lògiques racionals,

La Mare de Déu de la Serra, El Seu Santuari a Montblanc i Les Germanes Clarisses. Un Triple Vincle Identitari
Celebración del centenario de la Coronación canónica de la Virgen de la Sierra. Montblanc, 8 y 9 de septiembre de 2006. Archivo particular.

evidentment, però tampoc se cenyeix al discurs més reglat del catolicisme. La devoció per les verges trobades és tradicionalment així arreu: trenca les barreres del que va voler controlar a través de la regulació el Concili de Trento: la devoció per les imatges i la vinculació de la comunitat al catolicisme a través de les parròquies, en un intent de fugir de les supersticions i els mites locals sense arrel cristiana i erradicar-les de la religió catòlica. No ho va aconseguir del tot, malgrat l’encert d’enfocar localment aquesta tasca de control de la religiositat en les comunitats més primàries. El culte a la imatge transgredeix el rigor catòlic i enllaça amb el més ancestral i antic, anterior al catolicisme. Icona de dona i de bellesa, de mare i de puresa que transcendeix l’home, habitant el paradís perdut. A ella els montblanquins li han fet promeses, li han sol·licitat salvació i cura, li han demanat protecció. Se li resa i se li plora, se li agraeix, encara ara, els seus favors i la seva presència. Degut a tot això la verge ha rebut i reb constantment visites, algunes a diari i durant molts anys. És una relació alhora personal i col·lectiva, ja que és compartida per multitud de montblanquins, ateus i catòlics, com es va fer palès en la celebració del centenari de la seva canonització el 2006: tot el poble, totes les entitats, es van volcar en la celebració.

La Comunitat Religiosa: Aquesta relació tan especial amb la Verge de la Serra els montblanquins la van mantenir talment amb la comunitat de monges clarisses que van residir des del segle XIV fins el 2008 en el Santuari. Malgrat les contingències bèl·liques i episodis històrics com el dels “miquelets” i lliberals que les van fer marxar en repetides ocasions del santuari al llarg dels set segles de la seva permanència, les germanes de l’ordre de les Clarisses no el van abandonar definitivament fins el passat 2008, quan l’arquebisbe de Tarragona va ordenar el seu trasllat pels motius de l’edat i el baix nombre de germanes a la comunitat: hi quedaven 4 germanes de més de 75 anys d’edat, una d’elles rondava els 92).

La commoció a la vila fou majúscula, inclús s’arribaren a manifestar en un acte públic a la plaça del santuari, en el

 Acte de comiat. 11 nov. 2008. Santuari de la Serra. Foto: article al diari El Pati. 21/11/08
Acto de despedida. 11 noviembre 2008. Santuario de la Sierra. Foto: artículo en el diario El Patio. 11.21.08

seu desacord i desànim per la iniciativa: es manllevava als montblanquins una part molt important tant de la seva història com de la seva identitat, una protecció espiritual que s’equipara amb la que encara avui en dia els ofereix la imatge de la Verge de la Serra.

En articles i notes de premsa nombrosos, tant els devots com la resta de gent del poble, els polítics i els religiosos, expressaren el seu dol per aquesta marxa que s’interpretava com un desampar. Moltes persones consultades per aquest fet m’han manifestat el seu sentiment de desprotecció en marxar les germanes, com elles els hi suposaven un empar, algú que en la seva profunda espiritualitat i amb les seves pregàries (a un Déu no sempre compartit) vetllava per tots i cada un dels vilatans i vilatanes. El desconcert fou gran i la buidor no s’ha reomplert. Ara hi ha una altra comunitat, però no és comparable la seva relació amb la que es va mantenir amb les Clarisses de la Serra. Molts montblanquins tenen històries per a explicar de la seva relació, sempre curta i fugaç amb les germanes, tot i ser de clausura. Una relació intensa i quasi màgica, i transcendent.

Les troben a faltar, moltíssim. I així es va fer manifest en l’acte multitudinari del seu comiat, un acte emotiu com pocs ha viscut la vila*.

Eulàlia Porta


1. JM Puerta y Balanyà, Montblanc, Imágenes y Recuerdos. (recopilación fotográfica Postales principios del s. XX). Editorial Viena, Barcelona 1998.

2. M. Solé i M. D. Mestres, www.raco.cat/index.php/Aplec/article/download/15712/105074

3.  Gabriel Serra, dijo. El monasterio de la Virgen de la Sierra de Montblanc. Monumentos de la Conca de Barberá, Montblanc. Centro de Estudios de la Conca de Barberá, 1996.

4. La estructura del templo ha sido muy alterada ya que ha sufrido numerosas destrucciones y restauraciones. El interior es de una sola nave de salón (34m x 12m x 17m), iniciada a finales del s. XIII, con cinco arcos diafragmáticos de bóveda apuntada que soportaron en sus inicios un artesonado de madera policromada y cinco capillas laterales entre los contrafuertes, con bóveda de piedra, de finales s. XIV. El presbiterio es del s. XVI, y la capilla renacentista del Santo Sepulcro con moldurado de yeso atribuido a Damià Forment. Puerta y Balanyà, J. M. Montblanc. Lectio Ediciones. Valles, 2000. pp. 72-75.

5. http://blogs.laxarxa.com/latarda/files/2013/10/montblancvirgen01.jpg

6. El foradot. Núm. 37. Juliol- agost 2006. p. 21

(*) Veure resum a: https://www.youtube.com/watch?v=ao7pxOQd55M

Bibliografía

Libros
Baucells i Reis, J. et al. Biografia de la fundadora i altres treballs històrics del Monestir de la Mare de Déu de la Serra de Montblanc. Edita: Monetir de Santa Maria de la Serra de Monges de Santa Clara- Montblanc. Montblanc, 1996.
Grau Pujol, Josep M. et al. El centenari de la Coronació canònica de la Mare de Déu de la Serra, patrona de Montblanc (1906-2006). Història d’una devoció. Cossetània edicions. Valls, 2006.
Grau i Pujol, Josep Maria, Badia i Batalla, Francesc. Diccionari biogràfic històric de Montblanc (1155-1920). Edita: Fundació Martí l’Humà. Tot Conca. Montblanc, 2008.
Porta i Balanyà, J. M. Montblanc. Imatges i Records. Editorial Viena. Barcelona, 1998.
Porta i Balanyà, J. M. Montblanc. (La Creu de Terme). Cossetània Edicions. Valls, 2000. pp. 72-75.
Serra, Gabriel. Director. El monestir de la Mare de Déu de la Serra de Montblanc. Monuments de la Conca de Barberà. Edita: Centre d’Estudis de la Conca de Barberà. Montblanc, 1996.
Vives Poblet, Lluís, La Mare de Déu de la Serra durant la Guerra Civil . Editorial Cossetània, Valls 2006.

Revistas y Artículos de Prensa
La Casa de la Vila. Butlletí de l’Ajuntament Montblanc. Núm. 05. Agost-setembre 2006.
El Foradot. Revista bimestral de Montblanc. Núm. 37. Juliol- agost 2006.
Full Parroquial. Any LIV. Dia 20 d’agost del 2006. Núm. 1119
Palacín, Albert, plebà i Gras, Simó, vicari. Novena a la Mare de Déu de la Serra. Edició extraordinària amb motiu de l’Any Jubilar del centenari de la coronació canònica de la Mare de Déu de la Serra. Montblanc 1906-2006.
Figueras i Jové, Jordi. Santuari de la Mare de déu de la Serra. Església de Tarragona. Núm. 139 (2000, juny) ; p. 29
Capdevila i Miquel, Tomàs. La Mare de Déu de la Serra : Montblanc-Conca de Barberà. Gaudia : revista cultural : portaveu dels gogistes tarragonins. Any XIV, Núm. 17 (2002, estiu)
París i Bou, Lluís. La Imatge de la Mare de Déu de la Serra. El Punt : edició especial del setè centenari de la Mare de Déu de la Serra [Suplement del Pati]. p. 5
Set segles de devoció a la Mare de Déu de la Serra. El Punt. Edició especial del setè centenari de la Mare de Déu de la Serra. Valls, 1996

Dejar un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *